DEL GREC AL LLATÍ



De l’indoeuropeu al grec

El grec i el llatí són llengües germanes que pertanyen a la família lingüística indoeuropea, perquè totes dues deriven d’una llengua més antiga, anomenada indoeu

  L'indoeuropeu ha donat lloc a diverses famílies lingüístiques, algunes es parlen encara i d'altres avui dia desaparegudes, mira aquest video:



 
La llengua indoeuropea

L’indoeuropeu és una llengua parlada per un conjunt de tribus que, al voltant del III mil·lenni abans de Crist van desenvolupar una cultura molt rica a l’àrea geogràfica compresa entre el centre d’Europa i les estepes de Sibèria.
Més endavant, aquesta civilització es va desintegrar perquè els indoeuropeus emigraren cap a diversos punts d’Europa i d’Àsia.
Amb el temps, i a causa de les migracions de les tribus indoeuropees la seva llengua es va fragmentar i evolucionà cap a altres llengües antigues, per exemple, cap al sànscrit (llengua antiga de l’Índia), cap el grec, cap el llatí... Algunes d’aquestes llengües van desaparèixer del tot, com el cas de l’hitita, però la majoria van evolucionar i van donar pas, amb el temps a diverses llengües modernes.
El que sabem de l’indoeuropeu és el resultat dels estudis fets per prestigiosos lingüistes del segle XIX que van fer veure clarament, per mitjà de la comparació, el parentiu de les llengües que es parlaven o que es parlen a gairebé arreu d’Europa i a part d’Àsia; van constatar en aquestes llengües coincidències i afinitats de lèxic, de morfologia i de sintaxi.
Aquest descobriment va portar els lingüistes a postular l’existència d’una llengua comuna, mare de les llengües europees i asiàtiques, que semblava que estaven emparentades. Per això aquesta llengua va ser anomenada indoeuropeu (terme que al·ludeix als dos continents amb presència d’aquestes llengües)


 La dispersió de l'indoeuropeu i les famílies lingüistiques que ha creat.


  LLENGÜES INDOEUROPEES
BALTOESLAU
Rus, polonès, txec, búlgar, lituà, letò
CÈLTIC
Irlandès, escocès, gal·lès, bretó
GERMÀNIC
Anglès, alemany, holandès, suec, danès, noruec, islandès
GREC
Grec modern
INDOIRANIÀ
Llengües i dialectes de l’Índia, Iran i Afganistan
ITÀLIC
Llengües romàniques: català, castellà, gallec, navarroaragonès, astur-leonès,portuguès, francès, occità, italià, sard, retoromànic i romanès.











 Mapa de les llengües europees que es parlen avui dia

El grec

El grec és una llengua que pertany a la família lingüística indoeuropea; actualment es parla a Grècia i a Xipre.
En l’antiguitat tenia un àmbit geogràfic molt més gran, a causa de l’acció expansiva dels grecs antics tant a l’Occident com a l’Orient, especialment després de la creació de l’immens Imperi d’Alexandre el Gran.

Etapes històriques del grec

La llengua grega no era uniforme a tota l’Hèl·lade, la conformaven diversos dialectges, entre els quals destacava el jonicoàtic pel nombre de parlants i per l’ús en la literatura.
Les etapes principals per les quals ha passat la llengua grega són:
-      El grec clàssic. Quan parlem de “grec clàssic” ens referim al dialecte jonicoàtic que es parlava i s’escrivia als segles V-IV a.C.. A quest és el grec que s’estudia actualment als nostres centres d’ensenyament.
-      La koiné. Després d’haver-se constituït l’Imperi d’Alexandre el Gran, al final del segle IV a. C. Es va imposar als territoris conquerits una llengua comuna grega o koiné, que era el resultat de l’aglutinació de diversos dialectes (el principal dels quals va ser el jonicoàtic). Aquesta llengua es va convertir en una mena d’idioma universal en el camp de la cultura i en el del comerç.
-      El grec modern és el resultat de l’evolució que ha tingut la koiné no tan sols oralment, sinó també ne la literatura als territoris dominats pe l’Imperi bizantí.

Tipus d’escriptura utilitzats pels grecs

Per escriure la seva llengua, els grecs feien servir, bàsicament, dos tipus d’escriptura.
A)  L’escriptura lineal B. És una escriptura en la qual cada signe representa una síl·laba. Consta de noranta signes sil·làbics diferents i d’alguns ideogrames. Va ser utilitzada, entre els segles XV i XII a.C. pels minoics i pels micènics.
B)  L’escriptura alfabètica. En aquesta escriptura cada fonema està representat per un signe o lletra.
Es considera com a primer testimoni de l’escriptura alfabètica la inscripció gravada en una vas de Dípilon (s. VIII a. C.), necròpolis d’Atenes.

L’alfabet grec, grafisme i pronunciació

Els grecs van prendre l’escriptura dels fenicis, poble de comerciants i mariners, malgrat que hi van haver d’introduir algunes modificacions per adaptar-la a la seva llengua.
Abans de l’escriptura alfabètica, de 24 signes o lletres, com ja hem vist, els grecs feien servir altres sistemes d’escriptura, com l’anomenada escriptura sil·làbica lineal B.
De l’alfabet grec en deriven els dos alfabets que fan servir actualment les llengües parlades a Europa, l’alfabet llatí i l’alfabet cirílic. L’alfabet llatí, que és el nostre, va ser copiat dels etruscs, que al seu torn l’havien pres dels grecs establerts a la Magna Grècia. La creació de l’alfabet cirílic s’atribueix a Sant Círil, evangelitzador dels pobles eslaus al segle IX, per poder traduir l’evangeli a les seves llengües. Aquest alfabet encara avui es fa servir en la majoria de llengües eslaves (com, per exemple, el rus).

Contesta aquestes preguntes de síntesi:

1.   Quin és l’origen de l’alfabet grec clàssic? Quin altre sistema d’escriptura van fer servir els grecs abans de l’escriptura alfabètica?

2.   Quants signes o lletres creus que té l’alfabet grec?

3.   En l’alfabet grec hi ha dos fonemes vocàlics que es representen amb dos signes diferents cadascun, segons si són breus o llargs. Quins són? Escriu-los.

El llatí i les llengües romàniques

La llengua llatina és la llengua mare de moltes de les llengües actuals.


Entens el llatí? Practica amb la família Simpson clicant a la imatge
I links per llegir les revistes en llatí per a joves Aduléscens i Iúvenis

Origen i expansió del llatí

El llatí deriva de l’indoeuropeu. Va sorgir com a dialecte parlat per les tribus indoeuropees que van colonitzar, pels volts de l’any 1000 a.C., una regió del centre d’Itàlia, anomenada Laci (Latium), la qual va donar nom a aquestes tribus, els latini, i a la seva llengua, la lingua latina.
Entre els segles III a.C. i II d.C. el llatí es va convertir en la llengua de la major part dels pobles mediterranis. A l’Edat Mitjana va ser la llengua habitual de l’Europa occidental, sobretot de les classes cultes. En el Renaixement, els humanistes recuperaren la cultura clàssica i també van revitalitzar l’ús del llatí, que va perdurar fins al segle XVIII, com a mitjà d’expressió de la filosofia i de la ciència, i de les relacions diplomàtiques entre països.

Períodes de la llengua llatina

En la història del llatí s’hi distingeixen quatre períodes:
a)   El llatí arcaic (ss. VI-II a.C.). Comença amb l’aparició dels primers textos escrits (inscripcions i textos literaris). Constitueix el període de formació i de consolidació de la llengua llatina.
b)   El llatí clàssic (s. I a. C.) . És l’edat d’or del llatí, en els quals es parla i s’escriu seguint unes normes gramaticals establertes pels gramàtics i pels escriptors.
c)   El llatí postclàssic (ss. I-II d. C.). En aquest període continua la brillantor anterior, però amb indicis d’una primera decadència.
d)   El llatí tardà o baix llatí (ss. III-VII d.C.). Correspon a l’etapa de degradació d’aquesta llengua.

Les llengües romàniques

Les llengües romàniques o llengües derivades del llatí parlat o vulgar són un testimoni important de la presència de la cultura clàssica en les nostres dies. Més de 700 milions de parlants fan servir avui arreu del món una llengua romànica per comunicar-se.
Les diverses llengües romàniques van aparèixer als respectius territoris al voltant del segle X. A la Península Ibèrica hi perviuen actualment el castellà, el català, el gallec, l’astur-leonès i el navarro-aragonès. L’única llengua no romànica de la Península Ibèrica és el basc, que es trobava en un territori poc romanitzat, i va aconseguir no ser suplantat pel llatí.
També pertanyen a la família romànica el francès, el provençal, l’occità, l’italià, el sard, el rètic i el romanès.
La comparació entre les diverses llengües romàniques posa en relleu l’origen comú i el parentiu que ni ha entre elles.
El llatí vulgar era el llatí quotidià, que parlaven el poble, els comerciants, els soldats, els colons i els indígenes. No seguia la normativa de la llengua escrita i per això es va anant diferenciant cada vegada més del llatí literari. Les llengües romàniques deriven d’aquest llatí parlat.

L’alfabet llatí i la seva pronunciació

L’alfabet llatí, que coincideix pràcticament amb el nostre, consta de 23 signes o grafies entre vocals i consonants.
La pronunciació d’aquests signes, en el llatí clàssic, és molt semblant a la del català, però hi ha algunes particularitats.
-      El signe C es pronunciava sempre com a K: Cicero=Kikero
-      El signe QU es considerava una sola consonant i es pronunciava KW, es a dir, que es pronunciaven la q i la u: aquila=akwila; aqua=aqua.
-      El signe G es pronunciava sempre sonor: leges=legues
-      Dos signes L seguits (l geminada) es pronunciaven separats, procella=procel·la
-      La X es pronunciava com a CS; dixit=dicsit
-      El dígraf CH es pronunciava sempre com a k; pulcher=pulker, pulchra=pulkra.
-      El dígraf PH es pronunciava com a F: philosophia=filosofia; amphora=àmfora.
-      Els dígrags RH i TH es pronunciaven, respectivament, com a R i com  T: rethor=retor; theatrum=teatrum

El grec i el llatí, llengües flexibles

El grec i el llatí són llengües flexibles. Això vol dir que tenen la capacitat de variar la forma de determinades classes de paraules (substantiu, adjectiu, pronom, verb) per expressar les diferents funcions sintàctiques (subjecte, complement directe, complement circumstancial, complement indirecte...) o per indicar algunes relacions gramaticals com, per exemple, la que uneix el verb amb el subjecte.
La flexió de l’article (només en grec), del substantiu, de l’adjectiu i del pronom s’anomena declinació, i la del verb, connjugació.

Declinació o flexió nominal

La declinació està formada per casos. El cas, que es coneix per la terminació de la paraula, indica la funció que fa la paraula en l’oració. En català i en altres llengües romàniques han desaparegut els casos.
La marca que ens ajuda a saber la funció de les paraules en les llengües romàniques és la preposició que les precedeix i també l’absència de preposició, com pots veure en la traducció dels models de declinació proposats tot seguit.
La declinació grega té cinc casos: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu i datiu; la llatina, sis: els mateixos que el grec a més de l’ablatiu.
La declinació que ja existia en l’indoeuropeu amb vuit casos, s’ha extingit en diverses llengües que en deriven, per exemple en les llengües romàniques, llevat del romanès. En altres, com l’alemany, el rus i el grec modern, s’ha conservat la declinació, però restringida només a alguns casos, segons cada llengua.
El llatí en l’actualitat, és la llengua oficial de l’Estat del Vaticà, i l’Església Catòlica continua expressant la seva doctrina religiosa i social en llatí. Naturalment, aquesta doctrina també es publica en els idiomes moderns.
També hi ha publicacions internacionals en les quals es narren historietes i es proposen passatemps en llatí.
  


Tipus de lletra i suports d’escriptura

Els grecs i els romans, originàriament, només feien servir les lletres majúscules en l’escriptura; les lletres minúscules van aparèixer al final del segle III d. C., en el cas del llatí; pel que fa al grec, les minúscules daten d’època bizantina.
En l’escriptura es van fer servir dos tipus de lletres: la capital (a base de lletres majúscules de mides molt gran i de traçat curós) i la capital cursiva (de traç més improvisat i de mida petita). La primera s’utilitzava en escrits de caire solemne com inscripcions de tota mena, papirs i pergamins, i la segona en escrits sorgits de les necessitats de la vida diària.
Pel que fa als suports d’escriptura eren materials durs de diversos tipus, com diferents tipus de bronze, plom, ivori, i sobre materials tous (papir, pergamí, tauletes encerades, argila).

El papir (papyrus) prové d’Egipte, on es conreava la planta de papir. Les capes inferiors de la fusta del pair es tallaven en tires allargades i es col·locaven l’una al costat de l’altra en sentit longitudinal. Per immobilitzar-les s’enganxaven a unes tires que s’hi sobreposaven perpendicularment.
El llibre (volumen) estava format per unes vint peces o pàgines que s’enganxaven per la part més amplia tot formant una faixa. Aquesta s’enrotllava, començant pel fons, al voltant d’un bastonet de fusta o d’os ( de vegades es posava un altre bastonet per dalt).

papir
 

El pergamí (pergaminum) era el resultat de treballar la pell d’animals, fonamentalment d’ovelles, per deixar-la sense pèl, llisa i fina. El nom prové de la ciutat de Pèrgam (Àsia Menor). El llibre (volumen) de pergamí consistia en una feixa de diverses peces enrotllades com es feia amb el papir. Més tard, durant l’època imperial de Roma, es va inventar el còdex. Per confeccionar-lo es tallaven les peces de pergamí de manera que en plegar-les formessin quaderns.

pergamí 
Sobre el pergamí i el papir s’hi escrivia amb tinta (atramentum) i ploma de canya (calamus) o d’ocell (penna) a les quals es feia punta amb un tall esbiaixat.
Les tauletes de cera (cerae) eren uns trossos de fusta plans amb les vores aixecades perquè la cera que s’hi tirava s’enganxava i s’escampava per l’interior de cada cara no es vesés. S’acostumava a ajuntar unes quantes tauletes, aleshores s’aguantaven passant un cordó per forats fets a les vores.
Segons el nombre de tauletes que s’unien rebien el nom de dyptycha, triptycha, politycha.
S’escrivia sobre la cera amb l’estil (stilus), que era un tubet llarg, prim i punxegut (en un dels extrems) fet de ferrro, d’os o bé d’ivori. L’estil tenia a l’altre extrem acabat en una petita espàtula que servia per esborrar i per igualar la superfície de cera.
 Penna
 Stilus
 Reproducció d'una tauleta d'argila romana
 Procés de com s'omple d'argila una tauleta
 Calamus

No hay comentarios:

Publicar un comentario