De l’indoeuropeu al grec
El grec i el llatí
són llengües germanes que pertanyen a la família lingüística indoeuropea,
perquè totes dues deriven d’una llengua més antiga, anomenada indoeu
L'indoeuropeu ha donat lloc a diverses famílies lingüístiques, algunes es parlen encara i d'altres avui dia desaparegudes, mira aquest video:
L'indoeuropeu ha donat lloc a diverses famílies lingüístiques, algunes es parlen encara i d'altres avui dia desaparegudes, mira aquest video:
La llengua indoeuropea
L’indoeuropeu és una
llengua parlada per un conjunt de tribus que, al voltant del III mil·lenni
abans de Crist van desenvolupar una cultura molt rica a l’àrea geogràfica
compresa entre el centre d’Europa i les estepes de Sibèria.
Més endavant, aquesta
civilització es va desintegrar perquè els indoeuropeus emigraren cap a diversos
punts d’Europa i d’Àsia.
Amb el temps, i a
causa de les migracions de les tribus indoeuropees la seva llengua es va
fragmentar i evolucionà cap a altres llengües antigues, per exemple, cap al
sànscrit (llengua antiga de l’Índia), cap el grec, cap el llatí... Algunes
d’aquestes llengües van desaparèixer del tot, com el cas de l’hitita, però la
majoria van evolucionar i van donar pas, amb el temps a diverses llengües
modernes.
El que sabem de
l’indoeuropeu és el resultat dels estudis fets per prestigiosos lingüistes del
segle XIX que van fer veure clarament, per mitjà de la comparació, el parentiu
de les llengües que es parlaven o que es parlen a gairebé arreu d’Europa i a
part d’Àsia; van constatar en aquestes llengües coincidències i afinitats de
lèxic, de morfologia i de sintaxi.
Aquest descobriment
va portar els lingüistes a postular l’existència d’una llengua comuna, mare de
les llengües europees i asiàtiques, que semblava que estaven emparentades. Per
això aquesta llengua va ser anomenada indoeuropeu (terme que al·ludeix als dos
continents amb presència d’aquestes llengües)
La dispersió de l'indoeuropeu i les famílies lingüistiques que ha creat.
LLENGÜES INDOEUROPEES
|
BALTOESLAU
|
Rus, polonès, txec,
búlgar, lituà, letò
|
CÈLTIC
|
Irlandès, escocès,
gal·lès, bretó
|
GERMÀNIC
|
Anglès, alemany, holandès,
suec, danès, noruec, islandès
|
GREC
|
Grec modern
|
INDOIRANIÀ
|
Llengües i dialectes
de l’Índia, Iran i Afganistan
|
ITÀLIC
|
Llengües romàniques:
català, castellà, gallec, navarroaragonès, astur-leonès,portuguès, francès,
occità, italià, sard, retoromànic i romanès.
|
Mapa de les llengües europees que es parlen avui dia
El grec
El grec és una
llengua que pertany a la família lingüística indoeuropea; actualment es parla a
Grècia i a Xipre.
En l’antiguitat tenia
un àmbit geogràfic molt més gran, a causa de l’acció expansiva dels grecs
antics tant a l’Occident com a l’Orient, especialment després de la creació de
l’immens Imperi d’Alexandre el Gran.
Etapes històriques del grec
La llengua grega no
era uniforme a tota l’Hèl·lade, la conformaven diversos dialectges, entre els
quals destacava el jonicoàtic pel nombre de parlants i per l’ús en
la literatura.
Les etapes principals per les quals ha passat la llengua
grega són:
- El grec clàssic. Quan parlem de “grec
clàssic” ens referim al dialecte jonicoàtic que es parlava i s’escrivia als
segles V-IV a.C.. A quest és el grec que s’estudia actualment als nostres
centres d’ensenyament.
- La koiné. Després d’haver-se constituït
l’Imperi d’Alexandre el Gran, al final del segle IV a. C. Es va imposar als
territoris conquerits una llengua comuna grega o koiné, que era el resultat de
l’aglutinació de diversos dialectes (el principal dels quals va ser el
jonicoàtic). Aquesta llengua es va convertir en una mena d’idioma universal en
el camp de la cultura i en el del comerç.
- El grec modern és el resultat de l’evolució
que ha tingut la koiné no tan sols oralment, sinó també ne la literatura als
territoris dominats pe l’Imperi bizantí.
Tipus d’escriptura utilitzats pels grecs
Per escriure la seva
llengua, els grecs feien servir, bàsicament, dos tipus d’escriptura.
A)
L’escriptura lineal B. És
una escriptura en la qual cada signe representa una síl·laba. Consta de noranta
signes sil·làbics diferents i d’alguns ideogrames. Va ser utilitzada, entre els
segles XV i XII a.C. pels minoics i pels micènics.
B)
L’escriptura alfabètica.
En aquesta escriptura cada fonema està representat per un signe o lletra.
Es
considera com a primer testimoni de l’escriptura alfabètica la inscripció
gravada en una vas de Dípilon (s.
VIII a. C.), necròpolis d’Atenes.
L’alfabet grec,
grafisme i pronunciació
Els grecs van prendre l’escriptura dels
fenicis, poble de comerciants i mariners, malgrat que hi van haver d’introduir
algunes modificacions per adaptar-la a la seva llengua.
Abans de l’escriptura alfabètica, de 24
signes o lletres, com ja hem vist, els grecs feien servir altres sistemes
d’escriptura, com l’anomenada escriptura sil·làbica lineal B.
De l’alfabet grec en deriven els dos alfabets
que fan servir actualment les llengües parlades a Europa, l’alfabet llatí i
l’alfabet cirílic. L’alfabet llatí, que és el nostre, va ser copiat dels
etruscs, que al seu torn l’havien pres dels grecs establerts a la Magna Grècia.
La creació de l’alfabet cirílic s’atribueix a Sant Círil, evangelitzador dels
pobles eslaus al segle IX, per poder traduir l’evangeli a les seves llengües.
Aquest alfabet encara avui es fa servir en la majoria de llengües eslaves (com,
per exemple, el rus).
Contesta aquestes preguntes de síntesi:
1. Quin és l’origen de l’alfabet grec clàssic?
Quin altre sistema d’escriptura van fer servir els grecs abans de l’escriptura
alfabètica?
2. Quants signes o lletres creus que té
l’alfabet grec?
3. En l’alfabet grec hi ha dos fonemes vocàlics
que es representen amb dos signes diferents cadascun, segons si són breus o
llargs. Quins són? Escriu-los.
El llatí i
les llengües romàniques
La llengua llatina és
la llengua mare de moltes de les llengües actuals.
Entens el llatí? Practica amb la família Simpson clicant a la imatge
I links per llegir les revistes en llatí per a joves Aduléscens i Iúvenis
I links per llegir les revistes en llatí per a joves Aduléscens i Iúvenis
Origen i
expansió del llatí
El llatí deriva de
l’indoeuropeu. Va sorgir com a dialecte parlat per les tribus indoeuropees que
van colonitzar, pels volts de l’any 1000 a.C., una regió del centre d’Itàlia,
anomenada Laci (Latium), la qual va donar nom a aquestes tribus, els latini, i
a la seva llengua, la lingua latina.
Entre els segles III
a.C. i II d.C. el llatí es va convertir en la llengua de la major part dels
pobles mediterranis. A l’Edat Mitjana va ser la llengua habitual de l’Europa
occidental, sobretot de les classes cultes. En el Renaixement, els humanistes
recuperaren la cultura clàssica i també van revitalitzar l’ús del llatí, que va
perdurar fins al segle XVIII, com a mitjà d’expressió de la filosofia i de la
ciència, i de les relacions diplomàtiques entre països.
Períodes de
la llengua llatina
En la història del
llatí s’hi distingeixen quatre períodes:
a)
El llatí arcaic (ss. VI-II
a.C.). Comença amb l’aparició dels primers textos escrits (inscripcions i
textos literaris). Constitueix el període de formació i de consolidació de la
llengua llatina.
b)
El llatí clàssic (s. I a.
C.) . És l’edat d’or del llatí, en els quals es parla i s’escriu seguint unes
normes gramaticals establertes pels gramàtics i pels escriptors.
c)
El llatí postclàssic (ss. I-II
d. C.). En aquest període continua la brillantor anterior, però amb indicis
d’una primera decadència.
d)
El llatí tardà o baix llatí
(ss. III-VII d.C.). Correspon a l’etapa de degradació d’aquesta llengua.
Les
llengües romàniques
Les llengües
romàniques o llengües derivades del llatí parlat o vulgar són un testimoni
important de la presència de la cultura clàssica en les nostres dies. Més de
700 milions de parlants fan servir avui arreu del món una llengua romànica per
comunicar-se.
Les diverses llengües
romàniques van aparèixer als respectius territoris al voltant del segle X. A la
Península Ibèrica hi perviuen actualment el castellà, el català, el gallec,
l’astur-leonès i el navarro-aragonès. L’única llengua no romànica de la
Península Ibèrica és el basc, que es trobava en un territori poc romanitzat, i
va aconseguir no ser suplantat pel llatí.
També pertanyen a la
família romànica el francès, el provençal, l’occità, l’italià, el sard, el
rètic i el romanès.
La comparació entre
les diverses llengües romàniques posa en relleu l’origen comú i el parentiu que
ni ha entre elles.
El llatí vulgar era
el llatí quotidià, que parlaven el poble, els comerciants, els soldats, els
colons i els indígenes. No seguia la normativa de la llengua escrita i per això
es va anant diferenciant cada vegada més del llatí literari. Les llengües
romàniques deriven d’aquest llatí parlat.
L’alfabet
llatí i la seva pronunciació
L’alfabet llatí, que
coincideix pràcticament amb el nostre, consta de 23 signes o grafies entre
vocals i consonants.
La pronunciació
d’aquests signes, en el llatí clàssic, és molt semblant a la del català, però
hi ha algunes particularitats.
-
El signe C es pronunciava
sempre com a K: Cicero=Kikero
-
El signe QU es considerava
una sola consonant i es pronunciava KW, es a dir, que es pronunciaven la q i la
u: aquila=akwila; aqua=aqua.
-
El signe G es pronunciava
sempre sonor: leges=legues
-
Dos signes L seguits (l
geminada) es pronunciaven separats, procella=procel·la
-
La X es pronunciava com a
CS; dixit=dicsit
-
El dígraf CH es pronunciava
sempre com a k; pulcher=pulker, pulchra=pulkra.
-
El dígraf PH es pronunciava
com a F: philosophia=filosofia; amphora=àmfora.
-
Els dígrags RH i TH es
pronunciaven, respectivament, com a R i com
T: rethor=retor; theatrum=teatrum
El grec i el
llatí, llengües flexibles
El grec i el llatí són
llengües flexibles. Això vol dir que tenen la capacitat de variar la forma de
determinades classes de paraules (substantiu, adjectiu, pronom, verb) per
expressar les diferents funcions sintàctiques (subjecte, complement directe,
complement circumstancial, complement indirecte...) o per indicar algunes
relacions gramaticals com, per exemple, la que uneix el verb amb el subjecte.
La flexió de l’article
(només en grec), del substantiu, de l’adjectiu i del pronom s’anomena
declinació, i la del verb, connjugació.
Declinació o
flexió nominal
La declinació està formada
per casos. El cas, que es coneix per la terminació de la paraula, indica la
funció que fa la paraula en l’oració. En català i en altres llengües romàniques
han desaparegut els casos.
La marca que ens ajuda a
saber la funció de les paraules en les llengües romàniques és la preposició que
les precedeix i també l’absència de preposició, com pots veure en la traducció
dels models de declinació proposats tot seguit.
La declinació grega té cinc
casos: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu i datiu; la llatina, sis: els
mateixos que el grec a més de l’ablatiu.
La declinació que ja existia
en l’indoeuropeu amb vuit casos, s’ha extingit en diverses llengües que en
deriven, per exemple en les llengües romàniques, llevat del romanès. En altres,
com l’alemany, el rus i el grec modern, s’ha conservat la declinació, però
restringida només a alguns casos, segons cada llengua.
El llatí en l’actualitat, és
la llengua oficial de l’Estat del Vaticà, i l’Església Catòlica continua
expressant la seva doctrina religiosa i social en llatí. Naturalment, aquesta
doctrina també es publica en els idiomes moderns.
També hi ha publicacions
internacionals en les quals es narren historietes i es proposen passatemps en
llatí.
Tipus de lletra i suports
d’escriptura
Els grecs i els romans, originàriament, només
feien servir les lletres majúscules en l’escriptura; les lletres minúscules van
aparèixer al final del segle III d. C., en el cas del llatí; pel que fa al
grec, les minúscules daten d’època bizantina.
En l’escriptura es van fer servir dos tipus
de lletres: la capital (a base de lletres majúscules de mides molt gran i de
traçat curós) i la capital cursiva (de traç més improvisat i de mida petita).
La primera s’utilitzava en escrits de caire solemne com inscripcions de tota
mena, papirs i pergamins, i la segona en escrits sorgits de les necessitats de
la vida diària.
Pel que fa als suports d’escriptura eren
materials durs de diversos tipus, com diferents tipus de bronze, plom, ivori, i
sobre materials tous (papir, pergamí, tauletes encerades, argila).
El papir (papyrus) prové d’Egipte, on es
conreava la planta de papir. Les capes inferiors de la fusta del pair es
tallaven en tires allargades i es col·locaven l’una al costat de l’altra en
sentit longitudinal. Per immobilitzar-les s’enganxaven a unes tires que s’hi
sobreposaven perpendicularment.
El llibre (volumen) estava format per unes
vint peces o pàgines que s’enganxaven per la part més amplia tot formant una
faixa. Aquesta s’enrotllava, començant pel fons, al voltant d’un bastonet de
fusta o d’os ( de vegades es posava un altre bastonet per dalt).
papir
El pergamí (pergaminum) era el resultat de
treballar la pell d’animals, fonamentalment d’ovelles, per deixar-la sense pèl,
llisa i fina. El nom prové de la ciutat de Pèrgam (Àsia Menor). El llibre
(volumen) de pergamí consistia en una feixa de diverses peces enrotllades com
es feia amb el papir. Més tard, durant l’època imperial de Roma, es va inventar
el còdex. Per confeccionar-lo es tallaven les peces de pergamí de manera que en
plegar-les formessin quaderns.
pergamí
Sobre el pergamí i el papir s’hi escrivia amb
tinta (atramentum) i ploma de canya (calamus) o d’ocell (penna) a les quals es
feia punta amb un tall esbiaixat.
Les tauletes de cera (cerae) eren uns trossos
de fusta plans amb les vores aixecades perquè la cera que s’hi tirava s’enganxava
i s’escampava per l’interior de cada cara no es vesés. S’acostumava a ajuntar
unes quantes tauletes, aleshores s’aguantaven passant un cordó per forats fets
a les vores.
Segons el nombre de tauletes que s’unien
rebien el nom de dyptycha, triptycha, politycha.
S’escrivia sobre la cera amb l’estil
(stilus), que era un tubet llarg, prim i punxegut (en un dels extrems) fet de
ferrro, d’os o bé d’ivori. L’estil tenia a l’altre extrem acabat en una petita
espàtula que servia per esborrar i per igualar la superfície de cera.
Penna
Stilus
Reproducció d'una tauleta d'argila romana
Procés de com s'omple d'argila una tauleta
Calamus
No hay comentarios:
Publicar un comentario